Marinada d’agost

Esmorzar pa amb oli i sal. Llegir el diari. Calçar xancletes a retaló. Desar l’ordinador, fer-la petar. Retrobar els amics, compartir cerveses sense entrepà. Sense rellotge laboral. Dinar amanides i arròs. Escamarlans. Dinar i migdiada. Migdiada i sonsònia. Escoltar les cigales, ensumar la marinada del captard. La carena, la boirina. Sopar a les set. Estirar les cames, veure fer-se fosc amb un gelat.

Paradetes de penjolls

L’oficinista i el saltataulells fa dies que no s’afaiten. La secretària i la dependenta s’han calçat un braçalet al turmell, unes arracades de petxines. Ells, una samarreta estampada amb una espina de peix. Elles, un pareo permanent. Molts pareos. Són tan còmodes! Els pelats s’encasten un capell blanc amb una tira negra de roba. Els peluts es fan la cueta. Tots caminen pengim penjam. 

L’ordinària indumentària vacacional té un punt declarat de vivència extraordinària.

El silenci de l’Adrià

 

Amb la cuina passa una mica com amb el futbol: tothom es creu amb prou autoritat per dir-hi la seva. Fins i tot amb l’alta cuina, encara que mai no l’hagin tastat. Per això resulta tan fàcil agafar el rave per les fulles i tot d’una posicionar-se: “Jo estic amb en Santi”, “Jo sóc de l’Adrià”…

Tanmateix, molts entusiastes de la cosa dels fogons i la cultura gastronòmica –també aquells que mai no s’han assegut ni al Bulli ni al Racó de can Fabes– contemplen l’enrenou d’aquests dies amb una notable dosi de perplexitat.