L’oficinista i el saltataulells fa dies que no s’afaiten. La secretària i la dependenta s’han calçat un braçalet al turmell, unes arracades de petxines. Ells, una samarreta estampada amb una espina de peix. Elles, un pareo permanent. Molts pareos. Són tan còmodes! Els pelats s’encasten un capell blanc amb una tira negra de roba. Els peluts es fan la cueta. Tots caminen pengim penjam.
L’ordinària indumentària vacacional té un punt declarat de vivència extraordinària. La vida per a la que hom creu que estava cridat. Per a determinades generacions, una vida una mica hippy. Només una mica. Les exigències del guió els ha menat a enfundar-se americana, corbata, vestits jaqueta i colls durs. Però l’autèntic jo, volen creure, és el d’aquests dies d’estiu.
Per això triomfen les paradetes que s’instal·len a la vora del passeig marítim. Homes i dones mercadegen la quincalla, se l’emproven, s’emporten els penjolls posats. I se senten feliços, genuins, atractius. I pensen: Quan torni a la feina, fora la grisor, new look desenfadat! Tampoc no es tracta de presentar-se al despatx amb un tapavergonyes, amb xancletes i sense sostenidors. No. Només un detall. Aquella polsereta de cuir, aquella cadeneta amb la mà de Fàtima, aquell pantaló bufat…
Els senyals d’aquest alter ego extravertit i assolellat duraran menys que el bronzejat de gamba a la planxa. Aviat s’imposarà la morenor de pot i tot el rostre exterior tornar a ser arquetípic, estàndard, funcional. Tres-cents cinquanta dies d’exemplaritat forçada. L’alè via fora només dura una quinzena.
Quedarà, és clar, el testimoni de les fotografies. El martiri obligat de tot retorn. No et feia tan llibertí, comentaran els companys. I ja els tens parlant de les disfresses civils i dels uniformes laborals, de la hipoteca. Del si no fos.
Entrada la tardor ja ningú no es recordarà de la lleugeresa del pitram lliure a la platja ni de l’empolainament de fireta. Elles es maquillaran com nines de porcellana i ells s’oblidaran de tot… a glops d’after shave.
Per això triomfen les paradetes que s’instal·len a la vora del passeig marítim. Homes i dones mercadegen la quincalla, se l’emproven, s’emporten els penjolls posats. I se senten feliços, genuins, atractius. I pensen: Quan torni a la feina, fora la grisor, new look desenfadat! Tampoc no es tracta de presentar-se al despatx amb un tapavergonyes, amb xancletes i sense sostenidors. No. Només un detall. Aquella polsereta de cuir, aquella cadeneta amb la mà de Fàtima, aquell pantaló bufat…
Els senyals d’aquest alter ego extravertit i assolellat duraran menys que el bronzejat de gamba a la planxa. Aviat s’imposarà la morenor de pot i tot el rostre exterior tornar a ser arquetípic, estàndard, funcional. Tres-cents cinquanta dies d’exemplaritat forçada. L’alè via fora només dura una quinzena.
Quedarà, és clar, el testimoni de les fotografies. El martiri obligat de tot retorn. No et feia tan llibertí, comentaran els companys. I ja els tens parlant de les disfresses civils i dels uniformes laborals, de la hipoteca. Del si no fos.
Entrada la tardor ja ningú no es recordarà de la lleugeresa del pitram lliure a la platja ni de l’empolainament de fireta. Elles es maquillaran com nines de porcellana i ells s’oblidaran de tot… a glops d’after shave.
el bloc de Francesc Cruanyes 
En el sentit del teu article, quina sort treballar de Dibuixant !! … He, He, He !!